Amb les guerres entre grecs i púnics comença també l’activitat professional dels foners balears, ensinistrats i organitzats pels cartaginesos com a cos militar d’infanteria lleugera. A aquest ensinistrament cartaginès es refereix, sens dubte, Estrabó (III, 5, 1) quan diu que els balears,

encara que són gent de pau, són òptims foners i, segons es diu, s’exercitaren en aquest art principalment des que els fenicis s’apoderaren de les illes. 

Les illes Balears no tenien riqueses naturals amb què poder comerciar amb els estrangers, ni indústries artesanes. Eren illes pobres i, com ha succeït al llarg de l’història, les poblacions pobres, com que no poden exportar riquesa, exporten homes. Les Balears es varen fer exportadores de foners mercenaris i així va començar la gesta d’aquests guerrers als quals la història ha consagrat com una de les milícies més famoses de l’antiguitat. L’època de la transformació dels cartaginesos indígenes en cossos d’exèrcit a sou pot fixar-se sobre la dada que ja actuaven com a soldats al servei dels púnics a la conquesta de Sardenya, a mitjan segle VI a.C., època en què, com indica expressament Pausànies (X, 17, 5), els cartaginesos eren més a la mar. 

Els testimonis històrics de les gestes balears en els exèrcits cartaginesos, primer, i romans, desprès, son abundants. Pel que toca a les guerres grecopúniques, Pausànies, Diodor de Sicília, Trogo i altres autors afirmen que els cartaginesos es varen valer en les seves expedicions bèl·liques de mercenaris íbers balears. A partir d’aquest moment, la presència dels quadres de foners balears en els exèrcits púnics és constant i està ben documentada. 

La primera menció expressa dels balears en l’exèrcit cartaginès en lluita amb els grecs de Sicília la fa Diodor (XIII, 80), referint-se al 406 a.C.: 

En aquell temps, els cartaginesos, optimistes per l’èxit de les seves campanyes sicilianes, i desitjant apoderar-se de tota l’illa, decidiren proveir-se d’un gran exèrcit. Nomenaren, doncs, Anníbal general. Havia conquerit les ciutats dels selinuntes i dels himereus, i li varen donar potestat per dirigir tota la guerra. Ja que ell s’excusava perquè començaven a pesar-li els anys, li varen adjuntar com llegat Imilcó, fill d’Hannon, oriünd de la mateixa família. Els dos, deliberant de comú acord, enviaren, carregats de doblers, certs barons de gran dignitat entre els cartaginesos, uns a Espanya, uns altres a les illes Balears, amb l’encàrrec que reclutassin el major nombre possible de mercenaris.   

L’afirmació de Diodor posa un problema històric interessant, si es confronta amb una altra notícia que dóna ell mateix en un altre lloc, quan descriu les Balears i els seus costums (V, 17): 

Hi ha unes altres illes davant d’Ibèria, anomenades pels grecs Gimnèsies, perquè els seus habitants, a l’estiu, van nus. A aquestes illes, els nadius i els romans els diuen Balears, perquè amb les fones llancen grans pedres millor que qualsevol altre home. D’aquestes, la més gran està separada d’Espanya per un dia de navegació. La menor mira a orient i nodreix un gran nombre d’animals de tota espècie, principalment muls, que són grossos i forts. Una i altra tenen un sòl apte per donar fruits i els seus habitants superen els trenta mil. Els productes de la terra basten per viure, però manquen totalment de vi, al qual, donada l’escassesa, tots són molt aficionats. També tenen molta falta d’oli. Per això espremen el llentiscle i el mesclen amb greix, i amb això s’unten els cossos. Són més donats a l’amor de les dones que qualsevol altre home i les estimen tant que, quan els pirates hi duen dones que han capturat, entre tres o quatre en redimeixen una. Habiten en cavitats de pedra i viuen en habitacles excavats en els costers de les muntanyes, que els serveixen tant d’habitació com de defensa. No usen en absolut monedes de plata o d’or. Fins i tot en prohibeixen la importació. Per justificar-ho diuen que l’arcaic Heracles va fer la guerra de Gerió, fill de Crisaor, perquè tenia gran quantitat de plata i or.

Per tant, per mantenir-se lliures de l’avidesa, decidiren no tenir res a veure amb riqueses d’or i plata. En conformitat amb aquesta decisió, quan en altres temps servien a l’exèrcit cartaginès, no duien a la pàtria res del seu estipendi, sinó que el gastaven tot en comprar dones i vi. 

El problema és, per tant, el de saber com captaven els cartaginesos carregats de doblers, de qui ens ha parlat Diodor, els balears, si aquests no podien acceptar or ni plata. La solució deu ser que els llegats oferien, ja des del principi, als nadius les mercaderies per les quals hem vist que mostraven tant d’interès. 

Hem dit que els primers visitants civilitzats de les nostres illes varen ser el grecs en algun moment del llarg període que va del 2000 al 1000 a.C. Ells atribuïren a les illes uns noms acabats en –usa, per tant del gènere femení per necessitat de concordança amb “illa”, que en grec també és femení, que, al seu parer, caracteritzaven a cada una pel seu producte típic. Mallorca era la Kromiusa, l’illa de les cebes, actualment difícil de reconèixer per aquest atribut; Menorca era la Melusa, terme de significat ambigu, ja que mélon, d’on provendria Melusa, pot significar poma o també “animal”, generalment petit, com per exemple ovella (recordi’s el text de Diodor citat fa poc, en què afirmava que Menorca nodreix un gran nombre d’animals de tota espècie, principalment muls); Eivissa, per la seva espessor de coníferes, era la Pitiusa, o illa dels pins, i Formentera, l’Ofiusa, illa de les serps. Es diria que algunes de les illes aleshores no estaven habitades, i les altres mantenien una població molt reduïda. Alguns centenars d’anys més tard, el 654 a.C., els grecs entraven una altra vegada en contacte amb els habitants de l’arxipèlag, amb motiu de les guerres grecopúniques. Aquests eren presentats ara, després de l’ensinistrament rebut dels cartaginesos, com esquadrons militaritzats d’infanteria lleugera. A la infanteria lleugera com hem dit, per l’escassesa de la seva indumentària, se’ls deia a Grècia els despullats, és a dir, en llengua grega, gimnetes. Aquest va ser, per consegüent, el nom que, en aquella topada, donaren als balears els grecs de les colònies occidentals, en pugna amb els cartaginesos. Com a conseqüència, qualificaren les illes en què vivien els soldats de peu de summa importància estratègica en el contenciós hel·leno-púnic, amb el corresponent adjectiu de pertinença, és a dir illes Gimnèsies. Amb aquesta denominació parlaren d’elles i dels seus habitants als seus aliats l’Hèl·lade. Així, és veritat que a Grècia, i en grec, almenys des del segle VI a.C., “a les Balears se’ls anomenàs Gimnèsies”. Els nadius, això no obstant, i els seus aliats fenicis, continuaren anomenant-les Balears, apel·latiu que per haver adquirit caràcter endèmic i respondre més a la realitat (els balears no eren exèrcit, és a dir gimnetes, sinó accidentalment) s’ha conservat fins als nostres dies. A la conservació del nom de Balears contribuí decisivament el fet de la romanització. Els romans no tengueren cap contenciós amb els grecs a propòsit de les illes, per tant no sentiren que se’ls digués Gimnèsies. La seva contesa va ser amb els cartaginesos, que les anomenaven Balears, i ells aprengueren a denominar-les amb aquest nom. Aquesta és l’explicació de l’afirmació de Diodor (V, 17, 1) que diu que a les illes els nadius i els romans les denominaven Balears.

Del que diu Plini i altres autors clàssics citats, tant es pot dir Balears com “illes dels foners”. Hem vist ja que Diodor i Servi, entre d’altres, feien derivar el terme “balear” del verb grec que vol dir llançar. L’etimologia semblaria, d’altra banda, evident, en veure l’habilitat específica dels habitants de l’arxipèlag. Amb tot, el científic fa bé de no fiar-se gaire de les aparences. En aquest punt es fa imprescindible aclarir la qüestió amb un minuciós examen de les dades inqüestionables que tenim, en el camp filològic com en l’històric.

De donar crèdit als testimonis que afirmen que Balears ve del fenici o de l’idioma local, reforçats per l’afirmació expressa de Ptolomeu que “les Balears en grec es diuen Gimnèsies”, hauríem de concloure que l’apel·latiu de Balears no és d’origen grec, sinó púnic, tot i la seva aparença arrel hel·lena i a l’extraordinària coincidència de significat d’aquests vocable presumptament púnic, i per tant semític, amb l’indoeuropeu balFw (del qual deriva el grec ballw i del llatí volvo). Un primer examen que vàrem emprendre anys enrera sobre la possibilitat que hi hagués una arrel púnica semblant a “ballein” o a “ballo”, d’on pogués derivar-se un vocable fona. Aixà va fer que en un primer moment ens formàssim l’opinió, reflectiva en algun apunt que publicàrem fa anys (“Las Baleares que en Arqueològica Luliana, Palma, març de 1982), que el terme “balears” venia del grec. Ara, això no obstant, sotmès el terme a una anàlisi exhaustiva, el que semblaven evidències han començat a diluir-se.  

En primer lloc, si “ballein” fos realment l’origen del vocable, aquest no hauria de ser balearéis, sinó balletái, el singular del qual és balletés, mot que, en la seva forma jònica, trobam a Ateneu de Naucrates (El Banquets dels sofistes, 406 d, 407 c),  un sofista que va viure devers el 215 de la nostra era. La derivació d’aquest vocable hauria de seguir les regles comunes del grec, que dóna formes com poiités (compositor, poeta), procedent de poiéo (fer, compondre), i psáltis (cantor), que alhora ve de psállo (cantar). El derivat podria ser també balléus, com de gráfo (escriure) ve graféus (el que escriu, escriptor). Els substantius d’acció composts a partir de verbs grecs es formen exclusivament afegint sufixos. A més, no sembla normal que l’arrel del mot hagués perdut en els seus derivats la consonant doble (ll), com no la varen perdre els derivats dels altres verbs en l’arrel dels quals hi havia aquesta doble ella: silléptor i sillpesis, ambdós derivats de: sillambáno; sillogéus i sillogi, que deriven de sillégo. La terminació, per tant, per fer derivar d’una verb un substantiu d’acció seria del tot inusitada.  

D’altra banda, explorant les possibilitats que el terme que ens ocupa procedeixi eventualment del fenici, ens trobam, en primer lloc, amb un principi general: les llengües semítiques són poc inclinades als conceptes universals o abstractes i , per expressar aquestes nocions, solen emprar circumloquis. Això passa, sense excepció, en totes les llengües del semític antic: en el fenici, en el púnic occidental o cartaginès i en l’hebreu. Però fins i tot en una llengua semítica moderna, com és l’àrab, que ha hagut d’inventar termes abstractes, especialment des que va voler traduir les obres dels filòsofs grecs, queden vestigis evidents d’aquesta manera de construir conceptes. Per exemple, en àrab “autor” es diu encara avui amb una locució que significa a la lletra “el senyor del llibre”.   

Una via de solució al nostre problema ens l’ofereix la Bíblia. En el Génesi, capítol 49, versicle 23, llegim la frase: “els arquers el fustigaven”. Per formar la paraula arquers, l’hebreu ha usat el gir “els mestres de l’arc”. En el capítol 26, versicle 15, del Segon Llibre de les Cròniques trobam: “per mitjà de tècnics especialitzats va construir Jerusalem llançadores de fletxes i llançadores de pedres”. En aquest text, llançar (pedres) és yaroh. Per formar amb aquesta paraula el subjecte agent (els llançadors de pedres) basta, segons el sistema de les llengües semítiques antigues, afegir a yaroh, que és un infinitiu absolut, el substantiu ba’ lé , que a més, de “els senyors de” significa també “els que exercitaven l’ofici de”, “els mestres de”. Unides les dures paraules, formen el plural ba’ lé yaroh, amb el significat abans dit de “els mestres del llançament”. Pel que es refereix a la pronúncia, s’ha de tenir en compte que en certs casos la consonant iod (‘) perd el seu valor consonàntic o s’assimila a una altra consonant iod que la precedeix, com passa en el nostre cas. Aleshores, l’articulació de les dues paraules dóna un so molt semblant a “balears” (Vegeu: Samuelis Bochardi Geographia Sacra. Phaleg en Canaan, edició quarta, Lugduni Batavorum -Lió- 1707, col. 167 i 634).  

Ens trobam, així, davant el fenomen interessant del que podríem anomenar camuflatge semàntic, que va donar lloc a les diverses interpretacions dels autors antics sobre l’origen del mot balears. Sembla, amb tot, fora de dubte que el terme “balears” no és grec, sinó semític, púnic.  

Abordant el tema des de un punt de vista històric, els primers navegants civilitzats que visitaren regularment l’arxipèlag degueren ser els grecs que seguien la ruta de les illes per enllaçar les seves colònies de Kyme, Siracusa o qualsevol de les del sud d’Itàlia amb Tartessos, el ric empori dels metalls del sud d’Espanya. Aquests donaren a les illes els noms de Melousa (Menorca), Kromiusa (Mallorca), Pitiusa (Eivissa), Ofiusa (Formentera). Això, com ja s’ha dit, es pot datar entre el segon i el primer mil·leni abans de Crist.  

Cap al final del segon mil·leni, les fonts històriques convergeixen a afirmar que l’equilibri de la Mediterrània oriental va ser romput arran d’un esdeveniment de summa importància geopolítica: la guerra de Troia (devers 1114-1104 a.C.). 
Conseqüència del canvi de l’ordre polític ocasionat per aquella guerra, uns vuitanta anys després d’acabada (1104? a.C.), els doris envaïren els territoris grecs. Era un poble rude, muntanyès, nació germana dels aqueus, procedents de Tessàlia. Primer s’establiren a la Grècia central, després envaïren el Peloponès, especialment Lacònia, i feren la seva capital a Esparta. 

Aquests fets provocaren la fugida de molt pròfugs cap a les rutes marines occidentals a la recerca de nous assentaments. Es diu que els habitants de Rodes varen ser els primers que visitaren l’arxipèlag balear després de la caiguda de Troia, però no hi ha cap prova que sostengui aquesta afirmació. Els habitants de Jònia, a Àsia Menor, en la seva expansió occidental, fundaren Cumas, a Itàlia, devers el 900-800 a.C. i d’allà viatjaren a Tartessos, i en aquest viatges es podrien haver acostat a les Balears. També els grecs de Fòcida estan entre els presumptes visitants de l’arxipèlag si podem donar fe al testimoni d’Herodot (1, 163):

Els de Fòcida estan entre els navegants grecs més antics. Ells descobriren el golf Adriàtic, Tirrènia, Ibèria i Tartessos, ja que navegaven no sobre naus rodones, sinó sobre naus de cinquanta remers (pentaconteres). 
L’especificació del model de nau que fa Herodot és important per fer versemblant una navegació regular d’altura. Les “pentaconteres” eren vaixells molt ràpids, de cinquanta rems, vint-i-cinc per banda, disposats en un sol pont, llarg i estret. Tenien també un pal amb una vela quadrada poc manejable, que només podia desplegar-se si el vent bufava de popa. En qualsevol altre cas, s’havia de plegar el velam i navegar a rem. Si el vent venia de popa, i a més, s’ajudaven dels rems, aquestes embarcacions arribaven a recórrer de 90 a 110 quilòmetres diaris. Eren usades com naus de guerra i per a viatges d’exploració, expedicions que quasi sempre incloïen també la conquesta i, per tant, el combat. En canvi, els vaixells rodons de què parla Herodot eren naus comercials, pesades i panxudes, de navegació lenta.   

Troia va tenir conseqüències fora del territori pròpiament grec. Els fenicis no havien estat un poble de navegants abans dels dos darrers segles del segon mil·lenni, és a dir, abans del daltabaix polític per la llarga contesa troiana. Va ser llavors que, pel debilitament del poder a Egipte, que fins aleshores els havia dominat, es llançaren a la mar per proveir-se de metalls, especialment coure, zinc i, després, ferro, a la península Ibèrica, ja que els proveïments des de Xipre i d’Àsia Menor s’havien fet impossibles a causa de la invasió grega. Sembla versemblant que la navegació fenícia cap a Occident hagués seguit, al començament, les rutes de l’egípcia al llarg de les costes d’Àfrica, on ja hi havia una ciutat més antiga, Útica, fundada  cap al 1100 a.C., raó per la qual la nova fundació va ser anomenada la Ciutat Nova (Qart Chadascht, Cartago). El primer document que coneixem sobre l’expansió marítima de Cartago parla de la fundació d’Ebusus (Eivissa), el 654 a.C. A la península Ibèrica, la instal·lació més remota, anterior al 654, degué ser Cadis, preexistent ja, però que entrà en estreta relació amb els fenicis, i, després d’aquesta, Tartessos, que es va convertir en l’empori del comerç púnic amb l’interior d’Espanya i amb la costa atlàntica de la península Ibèrica.  

A partir de l’hegemonia púnica, la navegació d’altura a la Mediterrània es va fer perillosa per als grecs en el trapezi que pot traçar-se entre Cadis, Eivissa i Sardenya-Sicília, que tenia com a base el nord d’Àfrica, domini púnic també. Els grecs es varen veure forçats a canviar la ruta del seu comerç, costejant la ribera nord de la Mediterrània i fundant-hi les seves estaciones de Marsella (600 a.C.), Alalie (560 a.C.) i Emporion (550 a.C.).  

Quant la presència púnica a les Balears, documentada, com s’ha dit, des de 654 a.C., un fet crida l’atenció: la diferència que hi ha entre Eivissa i les altres dues Balears. Mentre que Eivissa fou totalment fenícia, la presència púnica a Mallorca i Menorca –exceptuant els topònims de Iamo i de Maó, en aquesta darrera, si és que realment aquest està relacionat amb Magó de Cartago- és pràcticament nul·la. L’explicació s’hauria de cercar, d’una banda, en l’existència de poblacions bàrbares a les dues illes majors que impedien un assentament permanent. Sabem que els intercanvis púnics amb els nadius de Mallorca es feien als illots propers a la costa, com per exemple, a les illes Malgrats, davant la costa sud de Santa Ponça, ja que els comerciants no gosaven trepitjar terra ferma. En aquest sentit, la llegenda que va crear Costa i Llobera a La deixa del geni grec, en què els nadius capturen i es preparen per sacrificar a Melasigeni que va gosar endinsar-se en els boscs de l’illa, és una genial intuïció del que devia ser la realitat en el segle VII a.C. D’altra banda, Eivissa, més propera que les altres illes a les costes peninsulars i d’Àfrica, devia estar despoblada o devia tenir una població insignificant, atès que Formentera, encara l’any 29 d.C., era una illa deserta (Estrabó, Geographica III, 5,1). Eivissa era, a més, de proporcions molt més reduïdes que les Balears i, per tant, més fàcil de vigilar. Tenia també un promontori que dominava el port, molt apte per a un assentament protegit, i unes salines naturals que oferien riques possibilitats per a l’explotació comercial. Convé indicar, també, que els texts antics no parlen de foners eivissencs, prova que els foner pertanyien exclusivament a les poblacions indígenes de Mallorca i Menorca.  

Aquest fet diferencial deu tenir, per força, a veure amb el nom de “balears”. Els cartaginesos, en el seu primer acostament a les illes, degueren intentar desembarcar també en les dues illes majors. L’encontre dels visitants amb els nadius ens el podem imaginar. Les fones degueren fer la seva aparició ferint les embarcacions dels intrusos. Aquesta era la tàctica que empraven per allunyar els visitants no desitjats. En tenim testimoni, segles més tard, en un text de Titus Livi (XXVIII, 37) que, en descriure l’arribada de Magó, general d’Asdrúbal, a les costes mallorquines, descriu el que degué ser molts de segles abans l’arribada de les primeres embarcacions púniques:  

Va caure sobre l’esquadra que s’acostava, com si fos calabruix, una profusió tal de pedres, que les naus, no gosant entrar al port, tornaren a alta mar. 

Podem figurar-nos la reacció d’uns exploradors que s’acostaven a unes illes desconegudes i eren rebuts de la manera que descriu Titus Livi. Quan haguessin de referir-se a aquelles illes, quin nom els suggeria la salvatge acollida que els havien fet els seus habitants? Espontàniament les anomenarien les illes “dels foners”, és a dir, en púnic “dels balears”. El nom de “balears” l’atribuïren, per tant, els cartaginesos a les dues illes majors devers el 654 a.C., quan s’establiren a Eivissa. 

En el segle VI a.C., els cartaginesos dominaven, així, el centre sud de la Mediterrània occidental i els grecs de Fòcida havien desviat les seves rutes cap al nord. Amb tot, no degué ser tan pacífica la repartició del territori, perquè els cartaginesos decidiren tallar l’accés dels grecs a la Mediterrània, augmentant la seva presència a la part occidental de Sicília, des d’avior profundament hel·lenitzada. Amb el favor de la població, indígena dels elims, fundaren Mozia sobre una illeta en l’extrem occidental de l’illa, Solunto a la costa septentrional, i Sis, a la qual després els grecs donaren el nom de Panormo (Palerm), en la fèrtil “conca d’or” del nord de Sicília. També les costes sardes es poblaren entre tant de colònies fenícies, com Carali, Nora, Sulci, Tarro. Una primera trobada amb els grecs va tenir lloc el 540, a la batalla naval d’Alalia (avui Aleia), a les costes de Còrsega, que va donar la victòria als cartaginesos, ajudats pels etruscs. Junts varen desbaratar i anul·lar l’armada de Fòcida, obligant-la a retirar-se per a sempre d’aquelles mars.  

Desprès de setanta anys de calma, com a conseqüència de la repercussió que tengueren a Sicília les guerres del Peloponès, dividint l’illa en dos camps oposats, els cartaginesos consideraren que havien d’augmentar la seva presència al lloc, i això va provocar el període de guerres grecopúniques. L’enfrontament d’Himera, el 480 a.C., va ser desfavorable per als púnics, ja que Geló de Siracusa els va vèncer i hagueren de desistir del setge de la ciutat. En l’enfrontament, hi va perdre la vida Amílcar, fill de Magó el gran, fundador de l’imperi cartaginès.

Els historiadors no s’han posat d’acord sobre l’origen dels primers habitants de l’arxipèlag balear. Alguns els fan venir d’Orient, uns altres d’Occident. És cert que les costes d’Occident estan a menor distància, però també hem de tenir en compte que la travessia de Sardenya a Menorca no és tan considerable com perquè no pogués ser feta per naus primitives que varen fer recorreguts molt més llargs. A més, els moviments migratoris a la prehistòria sempre van de l’est a l’oest.

Creim, doncs, que els habitants primitius de les Balears varen venir d’Orient, com d’Orient varen venir les successives onades  de colonitzadors: els grecs, els fenicis i, a la fi, els romans. Coneixem una ruta mediterrània de llocs amb topònims acabats en -usa que va des de Grècia fins al sud d’Espanya: Kromiusa (Rodes), Pizakusa (Ischia), Antemusa i Seirenusa (al golf de Salern), Algusa (Sicília), Ijnusa (Sardenya), Melusa (Menorca), Kromiusa (Mallorca, igual que Rodes), Pitiusa (Eivissa), Ofiusa (Formentera), Kalazusa (a la badia de Huelva) i Kotinusa (l’actual Cadis). Segons afirma Guillem Rosselló Bordoy (La cultura talayótica en Mallorca, Palma, 1979, pàg. 27-28), “aquests topònims es popularitzen al final del segon mil·leni abans de Crist i, encara que les referències documentals que parlen de les Balears aplicant-los aquests topònims com a molt poden situar-se a l’entorn del segle VII a.C., constitueixen, no obstant això, el reflex més clar d’una tradició nàutica que utilitzava aquests punts per a la navegació. Possiblement aquesta ruta era l’emprada pels primers navegants que devers l’any 2000 a.C. començaren l’expansió oriental per aigües de la Mediterrània a la recerca de fonts de producció d’estany”. Amb tot, nota Rosselló Bordoy, abans del 2000 ja hi havia a les Balears una població més antiga d’arrel neolítica. 

De fet, les restes més primitives trobades a Mallorca poden datar-se devers el 2500 a.C., en l’època de l’eneolític, període de transició entre el neolític i l’edat de bronze, on apareixen els primers objectes de coure (L. Plantalamor Massanet, L’arquitectura prehistòrica i protohistòrica de Menorca i el seu marc cultural, Maó, 1991).Devers aquest època, doncs, pot situar-se l’arribada dels primers pobladors, un representant dels quals deu ser l’”home de Moleta”, de qui es trobaren les restes entre les del Myotragus balearicus, precisament a l’avenc de Moleta, no gaire lluny del port de Valldemossa. 

Si aquest home venia d’Orient, com sembla probable, devia conèixer ja l’ús de la fona i qui sap si no va ser aquest estri el que va acabar amb les cabretes endèmiques que, des de la seva arribada, li oferien un apetitós aliment.

Hem indicat que al final del segon mil·leni, és a dir, cap als anys 1300-1200 a.C., ja hi havia determinats topònims de les illes que avui integren l’arxipèlag balear. Eivissa era coneguda aleshores per Pitiüsa, però Mallorca i Menorca encara no rebien el nom de les Balears, sinó els de Kromiusa i Melusa, que ja han desaparegut. S`ha de deduir, per tant, que el nom de Balears és posterior al 1200 a.C.

I aquí es planteja un interessant problema relatiu al nom comú de les dues illes més grans. Com eren anomenades, Balears o Gimnèsies? Els historiadors antics no només no ajuden sinó que contribueixen a augmentar la confusió. 

Llegint els texts clàssics sobre aquest particular, és fàcil adonar-se que cada autor cerca una explicació lògica a la duplicitat d’apel·latiu i dóna la que li sembla més racional:

Els grecs les anomenaven Gimnèsies; els nadius i els romans les denominaven Balears perquè són els millors entre els homes per llançar amb fona grans pedres (Diodor V, 17, 1).

A les Balears, les illes dels foners, els grecs les denominaren Gimnèsies (Caius Plini Segon, Historiae Naturalis libri XXXVII, vol.1, Lipsia 1830, pàg. 243-244).

I amb tots aquests coincideix Ptolomeu: 

Les illes Balears són dues, anomenades en grec Gimnèsies (Geografia, II, ed. Müller, vol. I, París 1883, pàg. 198).

El contrari sembla Servi: 

Les illes Balears varen ser en primer lloc, denominades Gimnèsies, desprès, quan foren ocupades pels grecs, ja que els seus habitants ataquen els adversaris amb pedres que volten amb la fona, aquests anomenaren Balears les illes que aquells habitaven, nom derivat que significa llançar. (Servi, Ad Virgil. Georg. I, 309).

És significatiu el text d’Eustaqui de Tessalònica que, encara que és un autor del s. XII, per tant molt tardà, recull un gran nombre d’informacions antigues: 

Després de Gades, venen les illes Gimnèsies, així dites ja sigui perquè certs Beocis després del naufragi varen ser llançats allà sense mantell i despullats (gimnoi), com diu Licofront, ja sigui perquè els seus habitants hi viuen nus (gimnoi). Antigament aquestes illes havien estat també anomenades Balears. Els insulars, com també nota Licofront són habilíssims en voltar les fones, de les quals cada un en du tres voltant el cap, i per aquesta raó es diuen Balears, és a dir foners, en l’idioma local (Comentaris, núm. 457).

Per afegir altres parers discordants, vegi’s que diu, per la seva part, Estrabó:

Diuen que als gimnetes, els fenicis els anomenaren balears, per la qual cosa a les illes Gimnèsies se’ls va donar el nom de Balears. (Geographica, 2, 10).

Per consegüent, l’apel·latiu de Balears, segons uns autors, és finici, segons un altres, va ser donat pels romans. No falta tampoc qui, adonant-se del semblant de la paraula “balears” amb una coneguda arrel grega, afirmi que va ser una denominació atribuïda pels grecs.   

De fet, la majoria dels autors d’època cristiana, antiga o moderna, havien afirmat que el terme Balears, era d’arrel grega. Sebastián de Covarrubias, per exemple, en el seu Tesoro de la Lengua, després de reproduir una etimologia mitològica amb la qual no sembla estar molt d’acord, diu “Se dixeron Baleares, a verbo graeco, iacio, mitto, porque arrojavan piedras o pelotas de plomo, que hazían pedazos quanto topaban. Y de este modo de pelear con hondas es muy antiguo, y siempre se tuvo por peligroso y notablemente ofensivo” (Ed. Turner, Madrid 1977, pàg. 187). Sens dubte, en aquesta anotació, Covarrubias s’inspirava en les etimologies de sant Isidre de Sevilla, per a qui “la manera de tirar pedres s’ideà per primera vegada a les illes Balears, d’on els va venir el nom, ja que tirar, en grec, es diu ballein” (Isidorus Hispalensis) Etymologiarum libri XX, XIC, VI, 43). La relació entre el mot balear i la destresa en l’ús de la fona ve afirmada implícitament en molts d’altres texts. La frase de Plini “Baleares funda bellicosa” (Caii Plinii Secundi, Historiae Naturalis libri XXXVII, vol. 1, Lipsia 1830, pàg. 243-244), és una aposició tant gramatical com de conceptes. Es pot traduir correctament així: “A les Balears, és a dir, a les illes dels foners,....”.

L’altre apel·latiu de les Balears és el de Gimnèsies, és a dir les illes dels gimnetes. Deixant de banda, perquè no ve al cas, una accepció del vocable grec Gimnesios que, a Argos, era el nom que es donava a la població nadiua, dominada pels conqueridors doris i reduïda a un estat de semiesclavitud (Plux de Naucrates III, 83; Eustaqui de Tessalònica, Parifrasi de Dionisi Peiegeta, V, 533), la paraula gimnetes, literalment “despullats” en grec, era el terme tècnic usat a l’exèrcit per designar la infanteria lleugera. El Thesaurus Linguae Graecae, per al vocable Gimnís assigna la traducció llatina de: Miles levis armaturae. D’altra banda, Hesíquios d’Alexandria (s.VI) en el seu Diccionari, dóna textualment aquesta definició del terme Gimneta: 

Es diu Gimneta el que no porta armes, ja sigui perquè és foner, ja sigui perquè lluita despullat.

Contràriament al que seria la mentalitat actual, la infanteria lleugera, a l’antiguitat, s’estimava més lluitar nua. Titus Livi (XXXVIII, 21) diu que alguns es despullaven només per lluitar:

El fet de combatre nus feia més patents les ferides sobre els seus cossos grossos i blancs com de qui no es despulla mai, sinó quan combaten. D’aquesta manera, més sang corria de les seves moltes carns, més repugnants apareixien obertes les seves nafres i la candidesa dels seus cossos més es tacava amb la negra sang.

Consegüentment, les Illes dels Gimnetes, o Gimnèsies, eren les illes dels soldats de peu. Com podrem veure més endavant, els foners balears formaren un cos ben organitzat d’infanteria lleugera que estava a sou dels cartaginesos i dels romans. Però és evident que, abans d’organitzar-se com a grup militar, individualment devien ser ja hàbils foners, i precisament per això es va pensar en fer d’ells un cos d’exèrcit. Així, abans de ser gimnetes havien d’haver estat balears. De manera que la denominació de “balears”, donada als habitants de les illes, ha de ser per força anterior a la “gimnesi”.