Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar
     
 

 

El Segle XIX - La independència

La Constitució de Cadis de 19 de març de 1812 establí que els nuclis amb més de mil habitants disposassin d'ajuntament. Aquell mateix any, el vicari Francesc Floriana certificà que hi havia 1.010 habitants, però el rector de Manacor desmentí aquella informació i impedí la formalització de la independència municipal. L'octubre de 1812 els llorencins no volgueren desplaçar-se a Manacor per votar a les eleccions per elegir el primer ajuntament constitucional i els comicis foren suspesos pel govern central. El febrer de 1813, el rector de Manacor declara que Sant Llorenç només tenia 659 habitants i que l' esmentada la xifra de 1.010 incloïa els missatges que treballaven a les possessions.Argumentava també que la majoria d'aquests residien a altres viles, sobretot a Manacor. A l'inici de 1813, els habitants del terme elaboraren un padró segons el qual hi havia 1.043 persones i tornaren a sol·licitar la segregació, que, aquesta vegada, fou concedida.

 

 
     
 
 
El primer ajuntament constitucional es formà el desembre de 1813 i Gabriel Galmés fou elegit batle. El gener de 1814, la Diputació de les Balears li atorgà la mateixa extensió que tenia la parròquia creada el 1609, però l'Ajuntament de Manacor rebutja això i proposà lliurar únicament les cases i terres que figuraven en el cadastre de 1685. Després de la restauració de l'absolutisme, l'agost de 1814, la Reial Audiència de Mallorca donà l'ordre de tornar a la situació anterior a 1812.
 
 

Columnes ajuntament

 
Durant quasi tot el segle XIX, Manacor i Sant Llorenç s'enfrontaren pel nombre d'habitants d'aquest terme i per la qüestió dels límits. El setembre de 1814, els llorencins tornaren sol·licitar la segregació; el gener de 1816, una reial ordre atorgà la categoria de vila, llavors s'inicia novament l'expedient de segregació; el juliol d'aquell mateix any arribà a la zona el comissionat del Reial Acord Ignasi Riera per certificar l'opinió dels veïns i el març de 1818 el Reial Acord disposà el reconeixement de la categoria de vila. Malgrat tot això, l' Ajuntament de Manacor no va fer efectiva la separació. La restauració del constitucionalisme, el 1820, permeté la formació de l'Ajuntament de Sant Llorenç i la Diputació Provincial establí, provisionalment, que els límits fossin els de 1812-14. En aquesta època (1821-22) s'establí un cordó sanitari per impedir la propagació de la pesta d'Artà i Son Servera.
 
 
 
Malgrat això, hi va haver alguns morts i greus perjudicis econòmics. El març de 1821, l' Ajuntament de Manacor protestà perquè considerava excessiu el terme assignat a Sant Llorenç, sobretot perquè incloïa cala Manacor, que era la sortida natural al mar per on s'exportava el blat cap a Palma. Amb la restauració de l'absolutisme (març de 1823) el municipi va ésser novament suprimit.
 
   

Antiga plaça de l'ajuntament

 
L'octubre de 1875, en representació dels més de 2.000 habitants dels llocs, 156 llorencins sol·licitaren la separació de Manacor. Aquest ajuntament negà que Sant Llorenç tengués tants habitants i afirmà que Son Carrió s'havia separat per constituir un llogaret independent. L'expedient definitiu s'inicià el 1880. Aquell any es bastí el nou cementiri municipal, reformat el 1910 amb projecte de l'arquitecte Guillem Reynés. El Lloc Sagrat existia ja en el segle XVI i se situava a la placeta davant l'església parroquial. El 1890, s'arribà a un acord sobre el límit entre Manacor i el nou municipi: De les terres en disputa el 1820-23, Sos Ferrers, Son Mesquida, Bellver, Son Binimelis i Son Peretó passaren a Manacor i la resta a Sant Llorenç. El 1891, l'Ajuntament de Manacor aprovà la segregació per unanimitat i l'abril de 1892 la Diputació Provincial donà la seva aprovació definitiva. El juliol d'aquell mateix any es constituí el nou ajuntament amb el nom de Sant Llorenç. Els primers batles foren Bartomeu Umbert Cabrer (1892 i 1898-99), Antoni Ordinas Brunet (1892), Mateu Femenies Galmés (1892-97) i Damià Mesquida (1897-98).
 
   
 
El principal problema que hagué d'afrontar el nou ajuntament va ser el dèficit econòmic, la qual cosa provocà nombroses dimissions en els primers consistoris municipals. Així, el 1897, dimitiren els tinents de batle i, el 1898, el batle. A les guerres de Cuba i Filipines hi participaren almenys 28 llorencins, cinc dels quals moriren a Cuba i un a les Filipines.
 
   

Monument a la independència

 
Pel que fa a Son Carrió, durant la segona meitat del segle XIX es produí un procés de parcel·lació significativa. Entre 1885 i 1893, s'establiren les possessions de Son Tovell, Sa Gruta, Es Rafal de sa Riba, Son Berga, es Molinet i es Boscarró, entre d'altres. El 1879 el nucli de Sant Miquel, com era conegut llavors Son Carrió, tenia tres carrers longitudinals i quatre de transversals. L'any següent, comptava amb una població de 39 homes, 19 dones i 20 infants. Així mateix, s'ha de destacar la construcció del nou temple parroquial, projectat per Antoni Maria Alcover, i la instal·lació al nucli de les monges franciscanes, el 1899.