La Xeremia té un so molt fort i penetrant, i no es poden fer notes fluixes ni suaus, és propi d’un instrument fet per a sonar al carrer. A Mallorca, és sobretot un instrument popular, molt vinculat a la música que es fa a les festes dels pobles i amb un fort arrelament dins la cultura mallorquina. A la resta de les illes de l’arxipèlag balear no hi ha tradició d’aquest instrument.

La seva presència està totalment arrelada a dins les festes i dins els temps d’esbarjo d’arreu de tot Mallorca, fins al punt en que tots els mallorquins coincidim en dir: “El so de la xeremia fa festa!”, relacionant el so de les xeremies amb sentiments positius i d’alegria. Hi ha pocs llocs on la xeremia participi de cerimònies o processons tristes. En canvi als esdeveniments solemnes i, sobretot, als alegres hi sol ser habitual. Curiosament, es sol tenir la impressió de que el xeremier és una persona animada i divertida, amic de la gresca i la xerinola, la qual cosa no sempre és així.

Pareix que la gaita amb grall és una derivació de l’antiga “xirimia” (una mena de dolçaina): un sac al qual se li ha afegit una “xirima”. Ambdós instruments varen conviure durant molts anys sonant conjuntament. No se sap quan se l’hi afegí el sac i la trompa, alguns historiadors asseguren que fou a les regions provençals on aparegueren per primera vegada durant l’alta Edat Mitja. La seva extensió a la resta del continent europeu, a les Illes Britàniques i al Magrib (al nord d’Àfrica), fou aparentment molt ràpida, propiciada pels joglars i els músics occitans. Encara què, no hi ha acord, entre els estudiosos del tema, sobre el moment en que les gaites aparegueren a dins el món cèltic de les cultures atlàntiques. Algunes estatuetes trobades a diferents jaciments arqueològics de l’època romana suggereixen que foren els romans qui introduïren la cornamusa a dins aquests pobles. A Irlanda no hi ha cap referència sobre la gaita fins ben entrada l’Edat Mitja.

Segons les primeres notícies escrites sobre aquest instrument a Mallorca, sembla que arribà a l’illa de la mà de Jaume I el Conquistador, encara què, tampoc es descarta la possibilitat de que els musulmans també utilitzessin algun instrument semblant a la gaita.

El flabiol de la colla de xeremiers és d'origen incert. Pareix ser que aquests flabiols per a una sola mà van aparèixer cap al segle XIII només a Europa i sobtadament. Gaudí de gran popularitat i la seva aparició va ser revolucionària pel fet que un sol executant pogués interpretar el ritme i la melodia al mateix temps, amb la mà esquerra un flabiol i amb la dreta la baqueta que percudeix en el tamborí, el qual, depenent de l’instrument que l’acompanya, penja amb una corretja en bandolera en el cas de flautes llargues (Chiflo, Pito, Txistu, Silbo, Chirula...) i de vegades del canell (flabiol eivissenc) o bé, com en el cas del flabiol mallorquí, entre el dit índex i el polze.

Les xeremies mallorquines al llarg del temps no ha evolucionat gaire, encara es sembla molt al “sac” que sonava a les corts medievals dels castells mallorquins i catalans.

Les Xeremies Mallorquines o Xeremia és un instrument que pertany al grup de vent-fusta, de la família de les Cornamuses i és l’instrument que dóna nom a la colla de xeremiers (xeremier i flabioler).

La colla de xeremiers a Mallorca formava part del grup de Ministrils, formació musical que pertanyia al Consell de Mallorca, fins a la seva desaparició a principis del segle XX. Estava composta per: Vàries tarotes, trompa natural, sacabutx, baixó, bombarda, flabiol i tamborí, i el sac de gemecs.

El ministril, també anomenat ministrer, fou inicialment sinònim de joglar, es a dir, fou un músic dedicat quasi per complet a la interpretació, ja que el compositor de les peces era el trobador. Segons el diccionari Alcover-Moll un ministril o ministrer era l'executant o sonador d'un instrument musical.

L’agrupació musical dels Ministrils de Cort fou recuperada recientment, conservant la seva antiga presència tan pel que fa a l’estil antic de la seva vestimenta com a la formació i el seu estil musical.

De l’antic grup de Ministrils sortí la “cobla de tres quartans”, i després de la desaparició de les tarotes i del sacabutx es quedà reduïda a una simple colla de músics, anomenada “mitja cobla”: un sac i un flabiol amb el tamborí, coneguda arreu de Mallorca amb el nom de “colla de xeremiers”, o dit vulgarment: “ses xeremies”, essent una de las formacions musicals, encara vives, més antigues de tot Europa.

A partir d'aquest moment i fins als anys setanta del segle XX, els pastors van ser els hereus i guardians de la tradició de la cornamusa a Mallorca, per a bé i per a mal. Cal no oblidar que aquells vells pastors foren la tradició genètica i ancestral d'aquest ofici mil·lenari, envoltats sovint d'un aura bucòlica. En realitat, els pastors que es dedicaven a tocar les xeremies en molts casos estaven obligats a tocar, ja que, en ser un instrument que es sentia de molt lluny, el majoral per al que treballaven podia sentir-los i així sabia que no estaven dormint mentre pasturaven les ovelles durant les nits d'estiu. Per això, de la mateixa manera que les ovelles i cabres porten esquellots o picarols perquè el pastor les pugui localitzar, la manera de tenir controlats als pastors era mitjançant l'instrument, o dit d'una altra manera, l'instrument era el seu picarol.

A l’estar en mans de pastors, cal a dir que no hi havia xeremieres, o sigui, dones sonant la xeremia.

Entre les moltes funcions de la colla de xeremiers hi havia la d'assistir als actes protocol·laris, sobretot els de les autoritats civils i religioses de l'illa.

Durant molts anys la colla de xeremiers fou el referent de la música al carrer, participant, com ja s’ha dit abans, de molts actes oficials i culturals arreu de tots els pobles i racons de l’illa, essent el punt d’atenció de festes patronals i també de balls particulars normalment organitzats pels propietaris o els majorals de les possessions, encarregant-se de divertir i fer ballar als treballadors i/o habitants de la possessió.

La importància d’aquest instrument arribà a fer-lo clau a tota festa que s’apreciés, i això derivà en que alguns pastors canviessin d’ofici convertint-se en xeremiers. Per cert, molt ben pagats.

I quan arribà el boom turístic, encara més demanda hi va haver, havent-hi colles que vivien només de treballar als barbacoes (llocs de sopar, festa i esbarjo per als turistes). Alguns sonaven per als turistes, als carrers de les zones turístiques o damunt la platja, vivint de les propines que rebien. I altres es dedicaven a anar a les festes de poble en poble. Havent-hi un bona demanda i existint poques colles, és fàcil entendre el bon sou que cobraven.

Les xeremies eren un cant de tradició familiar que no s’ensenyava, sinó que s’havia d’aprendre d’oïda i, de vegades, d’amagat. Durant alguns anys fou una manera de viure i anaven ben alerta a ensenyar-ne gaire.

Les xeremies mai varen estar realment a punt de desaparèixer, el que va passar fou que estaven en mans de clans bastant tancats, normalment familiars. Els instruments, molt difícils d’aconseguir, i el repertori emprat, passaven de pares a fills, o de padrins a néts, tenint aquest repertori molt gelós, fins al punt de que hi havia colles que no volien sonar si veien que davant d’ells hi havia una altra colla o algun xeremier que no fos “dels seus”, evitant així que les hi poguessin copiar les seves cançons.

Altra forma de passar el testimoni d’una generació a una altra era la típica “mestre–alumne”, essent prou comú que el mestre ensenyés poca cosa a l’alumne, o bé que l’ensenyés malament a sonar per així evitar que pogués sonar millor que ell.

El problema més greu que es trobava un aspirant a xeremier, era el poder aconseguir l’instrument. Eren molt escassos i cars. Era normal que quan es moria un xeremier, després de respectar uns dies de dol, altres xeremiers, o aspirants a ser-ho, anessin a la casa del difunt interessats en comprar la xeremia (o el flabiol i el tamborí).

No hi havia luthiers que en fessin, a dins tot Mallorca hi havia com a molt “un parell” d’homes que sabien fer una xeremia o un flabiol de dubtosa qualitat. Per tant, com a darrer recurs, es donava una xeremia (normalment molt vella) a un fuster o torner per a que la copiés, qui, amb nuls coneixements musicals, no s’hi mirava gaire prim amb la seva afinació ni la seva musicalitat.

Altre problema eren les inxes (canyetes), cada xeremier s’encarregava de fer-se la seva. Eren de difícil fabricació i se’n tudaven moltes per aconseguir-ne una de bona. Les brumes no donaven tant de problema, eren més senzilles de fer i duraven molt més. A la inxa no se la tocava per res, i si s’espenyava era una desgràcia.

Un problema afegit era aconseguir un bon sarró, el qual solia tenir una vida útil d’uns dos o tres anys. Normalment es feien de pell de cabrida jove (com a molt, de dos anys), a fi d’aconseguir el tamany adient. Era qüestió de cercar un bon carnisser, o un pastor, que sabés treure’n la pell a l’animal sense fer-la mal bé i que amés la sabés assecar i tractar fins aconseguir un sarró sense forats ni que es podrís en poc temps. Sembla que es feren proves amb pells d’altres animals, però, o bé pel tamany, o bé per la qualitat final, no s’empraven. Per exemple, la pell de ca feina molta pudor.

Actualment el sarró es fa de nous materials, com el Sympatex (de fabricació nacional) o el Goretex (d’importació). Aquest material el deixa transpirar, cosa important ja que debut a la seva funció sempre sol estar humit al seu interior. Encara que, és comú veure xeremies que duen sarrons de pell de cabrit.

La fabricació dels flabiols i dels tamborins també estaven en mans d’uns pocs aficionats i/o de gent manyosa. No eren músics. Així que, si es podia aconseguir un instrument que sonés, ja es donaven per contents.

De tal manera que, quan es tenia un flabiol i un grall que sonessin i afinessin igual, o just de forma consemblant, es donava per feta la colla.

I de les escoles de ball de bot de per Palma sorgiren les primeres colles de xeremiers que no provenien de la pagesia. Per primera vegada les xeremies estaven en mans de gent “amb sabers i coneixements”. I la xeremia es convertí amb una mena d’icona del mallorquinisme.

Es començà a mirar de recuperar els instruments de la colla de xeremiers. Es cercaren formes i maneres de copiar, reproduir i millorar els antics instruments, tan en estètica com en qualitat musical.

I així, a finals dels anys 70 principis o dels 80, sorgiren els primers constructors, que, encara no que no eren luthiers professionals, més bé eren artesans, sí que aconseguien fer instruments d’una qualitat molt acceptable, aconseguint millorar la tècnica amb els anys. I sobretot, per primer cop es podien comprar instruments nous, i a preus accessibles.

D’aquesta nova fornada de xeremiers, a finals dels anys 80, sortiren els primers mestres xeremiers amb voluntat d’ensenyar a sonar bé l’instrument. Y a mitjans dels anys 90 a Sant Llorenç des Cardassar es va fer el primer “Taller de Xeremies”, enfocat cap a un alumnat variat i nombrós. Amb una tècnica musical, d’execució i coneixement de l’instrument ja encaminada a la formació musical del futur xeremier. I amb nous i suficients instruments i material didàctic a l’abast dels alumnes.

A finals dels anys 90 del passat segle, els “Tallers de xeremies” (ensenyament no reglat de l’instrument) floriren com a bolets pels diferents pobles, convertint-se en pocs anys en cursos musicals, incorporant així les xeremies a algunes escoles de música, de on destacà l’Escola de Xeremies de s’Escorxador, a Palma, amb més de seixanta alumnes. A principis del segle XXI s’obrí l’aula de Música Popular al Conservatori de Música de Palma, essent part important del curs l’estudi de la xeremia i del flabiol amb el tamborí.

Des de que les xeremies han entrat a dins les escoles de música, o des de que s’ensenyen al diferents “tallers de xeremies” (classes no reglades) és molt habitual veure-les sonar amb grups de varis individus (alguns superen els 20 membres), essent cada dia més freqüent sentir aquests grups sonar les seves cançons a dues o més veus, i/o acompanyats d’altres instruments.

La colla de xeremiers encara està cercant nous camins musicals i cada vegada és més normal veure-la formant part en grups de diferents formacions musicals: Xeremia, flabiol amb tamborí i/o tabal, tarota en Do, tarota en Fa, i el trombó,  recuperant així l’antiga formació de la cobla; integrats a dins grups de ministrils; sonant puntualment amb alguna banda de música; sonant amb grups de música rock, folk... etc.

Avui en dia resulta molt senzill trobar partitures per a poder ampliar o millorar el repertori. O bé per intercanvi de peces entre agrupacions, o més fàcilment: per Internet.

Tot aquest avanç musical és possible gràcies a la incorporació de les xeremies a dins el món musical. Ja no es tracta solament d’un instrument folklòric o cultural, ara ja es tracta, amés, d’un instrument musical.

Cal esmentar la importància que tenen les fires de xeremies i xeremiers que cada any es fan arreu de l’illa. Punt de trobada dels grups on, o bé sonen plegats, o bé els grups es dispersen pels diferents recons de la fira, observant-se i escoltant-se uns als altres, podent escoltar noves cançons o diferents formes d’interpretar-les.

La mostra més gran de grups xeremiers es fa a Sóller a finals d’agost, la “Trobada de Escoles de Xeremies”. Des de l’any 2005 es fa aquesta mostra reunint un nombre proper, o superior, al centenar de xeremiers.

I la fira ramadera a on més xeremiers hi sol haver, és la Fira de l’Esclata-sang, a Mancor de la Vall, on hi solen participar un bon nombre d’agrupacions i colles de xeremiers.

Avui en dia són habituals les actuacions conjuntes entre grups: fires, festes, concerts... o esdeveniments puntuals organitzats pels propis xeremiers. I una variada col·lecció de discs a l’abast de tothom, on la base és la xeremia.

Fins al segle XIX, a Mallorca l’actual xeremia, era coneguda com a “cornamusa”, “gaita”, o també com a “Sac” o “Sac de gemecs” (com encara se l’anomena a Catalunya). A altres indrets dels països catalans també rep, o rebia (a desaparegut a molts indrets), altres noms: musetes, cabretes, criatura verda, coixineres, sacs de les aspres, ploraneres, bots de les nines, bots de vent, bunes, botelles, manxes borregues, catarinetes, etc.

Les xeremies gaudeixen de bona salut. La dita: “Un dia de xeremies”, que ve a dir: un dia a l’any o un dia molt puntual, ja no té gaire sentit. Ara quasi cada dia hi pot haver xeremies, ja sigui per actuar, assajar o estudiar.

Durant aquests darrers anys, gent de tota mena i edat, amb coneixements musicals o sense, que havia tingut curiositat per conèixer aquests instruments, ha pogut gaudir de moltes facilitats per a poder-ho estudiar, provocant un fort increment del nombre de xeremiers. Actualment n’hi ha més de quatre-cents a dins Mallorca, i un bon grapat fora de l’illa. Fet que ha provocat que hi hagi xeremiers de totes les edats, i també xeremieres, essent, per sort, cada dia més habitual la presència femenina sonant les xeremies i/o flabiols.