inxes canya afinació    
brumes canya manteniment brumes plàstic  
fustes fermar el sac    
 
 
  fabricació de inxes  
   
     
 

Apunts basats en el curset fet a Son Servera el dia 24 de març de 2005.

Textos i fotografies: Antoni Genovart

 
     
 

El nostre més sincer agraïment al constructor de canyetes

PEP MANEL ORDÓÑEZ,

de Santa Maria, pel seu gran interèss en fer aquest curset.

 
     
     
   
   
         
    Per a fer canyetes de xeremia el primer que necessitarem és tenir canya tallada de lluna vella de gener, granada, ben seca, gruixada i de bona qualitat.  
         
   

Els materials que s’empraran són:

- 1 ganivet molt esmolat.

- 1 mesurador mil·limètric

- 2 papers de vidre: fi i molt fi.

- 1 tub de llautó de ø4 mm

- 1 peça plana de llautó d’uns 3 o 3,5 cm d’amplària

- Cinta de carrosser (de la que empren els pintors) de 1,5 o 2 cm d’amplària

- 1 alicates petites per a tallar filferro

- 1 alicates petites per a estrènyer

- 1 desengramponador de 3 mm

- 1 retolador permanent

 
         
         
    Es comença agafant una secció de la canya (entre dos nusos) i es fan trinxes, de dalt a baix, de 1,2 cm d’amplària aproximada.  
         
    Després s’ha de fer-hi un xap longitudinal per a treurer-hi el “vidre” a la canya.  
         
   

Amb una peça cúbica de fusta amb forma rectangular, amb l’esquena corbada i folrada de paper de vidre, s’hi posa la trinxa de canya, per la part on no hi ha el vidre, i es comença fregar-la per aconseguir aprimar-la fins que arribi a un poc més de1 mm de gruixa.

Una vegada aprimada, es repetirà aquesta mateixa operació amb un paper de vidre molt fi fins aconseguir que només tengui 1 mm de gruixa.

 
         
    El fet que la peça de fusta tengui una forma corbada serveix per aconseguir que la trinxa, al seu interior, també tengui aquesta forma. Així, podrem aconseguir que la futura canyeta obtengui una forma interna corbada, la qual facilitarà el pas d’aire pel seu interior i la seva vibració per aconseguir un bon so.  
         
   

Una vegada aconseguida la gruixa de la canya es talla per aconseguir dues peces de 4 cm cada una.

 S’aconsella tenir un motlo de fusta ja fet amb aquesta mesura a fi de poder aconseguir un tall ben recte i una mesura el més exacta possible.

 
         
    Les dues peces tallades s’uniran amb la cinta de carrosser, millor unir-les per la part on han estat tallades, així les dues unions tendran unes característiques més consemblants.  
         
    Les peces aconseguides tendran un aspecte com el que es veu a la fotografia.  
         
    Procurau evitar les canyes massa tintades, poden donar lloc a una mala qualitat de la canyeta i afectar al seu so.  
         
   

A continuació es passarà a retallar la canya, per això utilitzarem una plantilla (pot ser feta de paper, de cartró, o de qualsevol tipus de material mal·leable).

 Les mesures d’aquesta plantilla són: 1 cm d’amplària al cap més ample i 0,5 cm al cap més estret, ha de tenir una llargària de 3,5 cm.

La plantilla es col·locarà amb la part més ampla damunt la zona encintada de la canya, procurant que la part més prima de la plantilla coincideixi amb la zona no encintada.

És important que la part prima de la plantilla estigui ben centrada a la canya

 
         
   

Subjectant la plantilla damunt la canya es procedirà a pintar-hi les línies damunt la canya, per les dues cares.

És aconsellable emprar un retolador permanent.

 
         
    Una vegada tenim delimitades les línies, es procedirà, amb molta cura, a tallar la canya per damunt les línies marcades.  
         
    A continuació es llimaran, amb paper de vidre, les zones que han estat tallades.  
         
   

Per anar acabant aquest primer pas amb la canya, es procedirà a rebaixar al màxim la seva part més estreta.

 Amb el ganivet (es recorda la importància de que sigui ben esmolat) es farà una petita incisió, a una distància aproximada de 0,5 cm del final de la seva part més estreta i a partir d’aquesta incisió s’hi anirà fent un tall  en direcció de cap al final de la canya, rebaixant progressivament el seu gruix i procurant que el final sigui el màxim prim possible (s’hauria d’aconseguir un gruix de quasi 0 mm).

 
         
    Quan s’hagi aconseguit aprimar al màxim aquesta part de la canya, es procedirà a fer-la més estreta, com si es volgués fer-hi punta.  
         
   

El darrer pas d’aquesta fase és posar-la en remull amb aigua. El temps mínim que s’aconsella és d’una hora i mitja. Antigament la hi tenien dos o tres dies dins l’aigua.

Per unir les dues canyetes es podria haver emprat cinta adhesiva (“celo”) en lloc de cinta de carrosser, però el resultat hagués estat que la cinta adhesiva dins l’aigua hagués deixat de fer la seva funció i hagués amollat les canyes.

 
         
         
   

Mentre la canya està en remull podem començar a preparar l’abraçadora i el tudell.

Les abraçadores s’utilitzen per a tancar el cordatge de la canya (més endavant es veurà aquest pas). Es treuen d’una peça plana de llautó, d’uns 3,5 cm d’amplària, a la qual se li van fent petites seccions d’entre 1 i 2 mm cada una.

 
         
   

El tudell és un petita peça que té la funció de garantir el pas de l’aire per dins la canya cap al grall, evitant que la part prima de la canya (la part contrària a on es bufa) es tanqui i  impedeixi la corrent d’aire que es produeix al bufar i que du les vibracions de la canya cap al grall. Es fa a partir d’un tub de llautó que ha de tenir 4 mm de diàmetre. Per aconseguir-ho es secciona el tub en trossets de 1,5 cm de llargària.

A un dels seus extrems, a una distància aproximada de 2 mm, s’hi farà una petita mossa (més endavant explicarem el perquè d’aquesta mossa).

 
         
    A l’altre extrem, i amb l’ajut de les alicates i el desengramponador, s’hi farà una tancada fins arribar a tenir la meitat de la seva obertura original.  
         
    Agafant la canya banyada (que ja ha estat tot el temps necessari en remull), s’hi fa una senya a uns 22 o 23 mm comptant des de la seva part més ampla (segueix sent aconsellable emprar un retolador permanent).  
         
   

Una vegada que s’ha marcat la canya es procedeix a introduir-hi, per la part més estreta, el tudell, procurant que no sobrepassi la línia abans pintada.

Quan el tudell és al seu lloc es fa una fermada a la part ample de la canya a fi d’evitar que es pugui moure o caure.

 
         
         
   

Quan el tudell ja és al seu lloc s’ha de començar la part del seu cordatge. És una feina delicada i que requereix una certa pràctica i paciència. S’ha de procurar en tot moment tenir el fil molt estirat, és important que en cap moment perdi la seva tensió.

Per començar el cordatge s’ha de passar el fil per la mossa que s'ha fet al tudell, procurant fer-hi tres o quatre voltes.

 
         
   

En aquest moment s’aconsella introduir el tudell dins el desengramponador, així ajudarà a subjectar-lo durant tota l'operació del cordatge.

Una vegada el tudell està dins el desengramponador començar a cordar amb molta fermesa.

Així com es va fermant s’observarà que les pales de la canya es van tancant, arribant a aconseguir que es quedin ben juntes. No han de perdre aire pels costats.

 
         
   

S’ha d’anar cordant tot el temps en direcció cap a la senya que hi hem fet a la canya amb el retolador, evitant al màxim possible voltejar dues vegades al mateix lloc. S’ha d’aconseguir una voltada el més plana i fina possible.

Quan s’ha acabat de cordar, es farà un nus o dos (envoltant la canya amb la corda) a fi d’evitar que el cordatge perdi tensió, i per garantir aquesta tensió, un vegada fets els nusos, encara es daran vàries voltes més al cordatge (sense mirar massa prim ni sense nusar) i es subjectaran aquestes darreres voltes amb el polze en espera del següent pas.

 
         
   

Just on acaba el cordatge s’hi ha de posar una petita peça de tancament: l’abraçadora. Es col·loca la peça envoltant la canya i de seguida es fa una forta estreta amb els alicates a la part a on s’ajunten els dos caps (millor si se'n fan vàries, es necessari assegurar-se que queda ben estreta i que no es mou).

Amb molta cura es van desfent les voltes que havíem fet de més al final del cordatge, procurant no perdre en cap moment la tensió que duen les voltes a la canya i amb aquest mateix fil es daran un parell de voltes envoltant els caps que surten de la pesseta de tancament i s’hi farà un petit nus.

 
         
   

Ara es procedeix a tancar les puntes de l’abraçadora tombant-les en sentit contrari al que havien vingut, aconseguint d’aquesta manera pressionar la corda que han de tancar.

Estrènyer-les fortament amb les alicates i tallar la part que sobra de la peça, també s’ha de tallar el fil.

 
         
   

Un cop acabat el cordatge ja es pot llevar la cinta de carrosser.

Si la canyeta no hagués quedat ben tancada pels costats s’hi pot posar un poc de cola de fuster, rebaixada amb aigua, per aconseguir una bona junta.

Però si ha quedat massa badada, tornar a començar el procés de cordatge.

Es fonamental que les pales quedin ben tancades, sinó, l’aire es perdrà pels costats i la canya no sonarà bé, o no sonarà gens.

 
         
         
   

La darrera part de la fabricació d’una canyeta és la més delicada, es necessita molta manya i experiència per deixar-la ben acabada.

Això no vol dir que les canyes no puguin sortir ben fetes ja des d’un principi, sinó què fer canyes és un art que s’ha d’agafar amb paciència i esperit de superació.

Una vegada que ja s’ha acabat tot el procés de construcció de la canyeta es procedirà a deixar-la secar durant uns dies. Així, un cop seques, el procés de poliment serà més efectiu, ja que, una canya massa banyada no es deixa polir amb tanta facilitat i efectivitat com una de seca.

 
         
   

Per començar la darrera fase, s’agafa la canya seca amb una mà i amb el ganivet se li practica un tall a una de les dues pales que la conformen, el qual ha de partir des del'interior de la canya en direcció a la part més ample (on ha de vibrar). Es parteix d’una distància aproximada d’1 cm i el tall es va fent cada vegada més profund, anar amb molt cura de no fer la incisió massa profunda. No cal fer el tall tot d’un cop, es millor anant fent petits talls ben controlats i així anar aprimant la punta de la canya.

Aquesta operació es repetirà també a l’altra pala de la canya.

 
         
   

Un cop aprimades les dues pales amb el ganivet es procedeix a rebaixar-les més amb el paper de vidre.

És aconsellable rebaixar-les amb un paper de vidre poc gruixat i després emprar-ne un altre de molt fi per a fer la darrera passada.

Anar amb molta cura de controlar en tot moment el procés ja que, si es llima massa, es tudarà la canya.

 
         
   

Quan s’ha aconseguit aprimar-la al màxim s’hi fa un petit tall transversal (d’1 mm aproximat) a la part on ha de vibrar a fi d’aconseguir que ambdues pales siguin simètriques.

Procurar fer un tall ben net i el més recte possible.

 
         
   

Un cop fet el tall seguir polint la canya amb el paper de vidre fi, aquest darrer poliment necessita molta precisió per a donar-hi la forma i el gruix adients.

La gruixa de la part que ha de vibrar ha de ser de quasi zero mm.

El resultat final, el so de la canyeta, dependrà d’aquesta darrera fase.

 
         
    La canyeta, un cop acabada, ha de tenir una llargària total de 3,5 cm per aconseguir una canya afinada en DO.  
         
   

Distintes llargàries de la canyeta per a diferents tonalitats.

 

SOL 39 mm
LA 39 mm
SI bemoll 36 mm
DO 35 mm
RE 33 mm

 

 
         
   

El darrer pas d’una canyeta és saber si sona. Es provarà de bufar la canyeta per veure si el seu so és el correcte, una canyeta per un grall en DO ha de fer una nota entre el SOL# i el LA. El so que farà la canya serà com un xiulet agut i un poc escardat.

També és convenient comprovar si no té pèrdues d’aire. S’agafarà la canyeta aguantant-la per la punta de las pales (per on vibra), procurant tapar bé la sortida d’aire per aquest lloc i es procedirà a bufar pel lloc contrari, o sigui, pel tudell. Així es podrà comprovar que la canyeta no perd aire.

En cas de que en perdés es procedirà a tapar el costats de la canyeta amb cola de fuster rebaixada amb aigua.

 
     
  Si vols informació per a comprar canyes:  http://www.medir.cat/  
     
webmàster: antoni genovart xeremies i xeremiers a mallorca mallorca 1998 - 2012