Apunts basats en les ensenyances de Pep Manel Ordóñez, Rafel Bauçà, Joan Marroich –Piu-, el llibre “La Palleta Maldita” i la meva poca experiència.

S’accepten opinions, suggeriments i crítiques constructives, meam si entre tots poden aprendre o descobrir un poc més d’aquest món que és la fabricació, l’afinació i el manteniment de les inxes, més conegudes pel nom de canyes o canyetes.

La canyeta és un element molt delicat, hi ha que anar-li sempre amb molt de compte, de sempre els xeremiers hem sabut que a les inxes, quan van bé, no hi ha que tocar-les per res, que semblen tan delicades que es desbaraten només de mirar-les.

La inxa o canyeta està formada per dues llengüetes de canya, les quals van unides entre sí i, a la seva meitat baixa, hi ha una peça de metall anomenada tudell. Per unir ambdues llengüetes i el tudell s’utilitza un fil prim i resistent, el qual va envoltant tota la zona del tudell. S’introdueix la canyeta dins el grall amb un suau moviment de rosca.

Per a poder encaixar perfectament la inxa dins el grall, si no basta el fil, se l’ha de fer tornar més gruixuda. Antigament per a poder-les encaixar bé dins el grall s’utilitzaven materials naturals, com l’estopa. Actualment s’utilitzen materials sintètics com, per exemple, el “Teflon”. També va bé afegir-hi un poc de fil de seda o de cotó. És molt important comprovar que la canyeta encaixi perfectament dins el grall, sinó, pot perdre aire pels seus costats afectant així al so i al seu rendiment.

A continuació passarem a explicar un poc la manera d’afinar la inxa o canyeta, tenint en compte que només farem menció a la canyeta que, actualment, es troba més sovint al mercat: la canyeta tipus gallec, que són canyes fetes amb el “vidre” de la canya.

Canyeta tipus gallec

Hi ha un altre tipus de inxa, feta amb la pasta de la canya, “la que no és el vidre”. La seva fabricació és diferent a la de la canya gallega.

Debut a que hi ha pocs artesans que en facin, és un tipus d’inxa que no es sol trobar al mercat i, per tant, no és gaire fàcil trobar-ne.

En aquest article no es tractarà el manteniment d’aquest tipus de canyeta.

Canyeta feta per Rafel Bauçà.

La qualitat de la canyeta es pot veure afectada per varis motius:

- La humitat, no només de l’ambient, sinó què, després de sonar, la pròpia humitat de la xeremia la pot afectar.

- La sequedat, al contrari que abans, quan fa un temps que no la toquem la inxa s’asseca, a vegades un poc massa.

- Les condicions ambientals, poden afectar les seves condicions d’humitat. De fet, li basta un canvi de temps, el passar d’un dia sec a un dia humit, del fred a la calor, o al sen revés.

- El pas del temps, com és  natural, amb el pas del temps la canya es malmet.

- L’acidesa de la saliva, no a tothom li duren les inxes d’una manera semblant, l’acidesa de la saliva hi té bastant a veure amb el seu procés de degradació.

S’aconsella que abans d’afinar una canyeta es faci sonar durant una estona, a fi de que tengui un grau d’humitat adequat.

Debut a la humitat és possible que la canya es badi un poc, en aquest cas li tancarem una mica les llengüetes. Mirarem d’ajuntar-les amb els dits, si així no basta, haurà de fer-se amb l’ajut d’unes alicates planes. Quan es tanca la inxa la seva afinació puja.

La sequedat pot fer endurir les llengüetes i així dificultar la seva vibració, en aquest cas les haurem d’obrir un poc, això farà que baixi la seva afinació. Per obrir-les ho farem igualment amb el dits, si no basta la força emprarem les alicates. En aquest cas, també es pot provar d’humitejar un poc la inxa amb saliva. No s’aconsella humitejar-la massa, ni posar-la baix de l’aigua o l’aixeta, recordem que l’excés d’humitat no li és bona (això només s’aplica a les canyetes actuals, de tipus gallec. A les altres canyetes és aconsellable humitejar-les)

Cada vegada que s’hagi de manipular la canyeta, caldrà agafar-la mantenint-la dins el grall (a no ser que la seva manipulació requereixi treure-la).

Quan s’hagi de rebaixar, les llengüetes es col·locaran (la zona més delicada) sobre el dit índex, compensant, amb fermesa, en tot moment l’excés de força que se li està aplicant mentre es raspa la canya.

Per a baixar l’afinació:

Obrint un poc la inxa, aconseguint augmentar la separació de les llengüetes. Això farà que es perdi un poc més d’aire per al grall. Procurar fer-ho amb molta mesura, observant el cabal d’aire

Per a rebaixar la canya es raspa la seva superfície, sempre amb moviments en direcció des de dins cap a fora (cap a on hi ha la zona que vibra)

Per a pujar l’afinació:

El més senzill i aconsellable és introduir un poc més la canyeta dins el grall (amb molta cura, en un moviment enroscant, es tracta de un moviment mínim). Si és necessari, llevar-li un poc de teflon o afegir-hi fil de cotó.

No s’aconsella llevar-li part del fil original, això podria afectar a la seva tensió i tornar-lo a tensar és una feina que requereix una certa experiència

La darrera solució que hi ha és la més delicada de totes, es tracta de retallar un poc la canyeta (1 mm com a molt!). Es col·locarà la inxa damunt un element prou dur i ben pla (el millor seria emprar una fusta), s’hi farà un tall fent força amb el ganivet contra la fusta. S’ha d’aconseguir un tall net i recte, procurant que ambdues llengüetes siguin idèntiques. A vegades, quan s’ha fet aquest tall, les llengüetes queden massa dures, en aquest cas es procedirà a rebaixar-les-hi el seu gruix.

A pesar de l'exemple de la fotografia, s'aconsella fer el tall amb un ganivet sense punta, ja que fa una pressió igual a tot el seu tall.

Quan una canyeta es tanca el que fa és no deixar passar l’aire, en conseqüència es talla el so. Quan es col·lapsa actua ofegant la sonoritat i/o baixant l’altura del so: així, quan se li dóna pressió a l’aire del sarró, la nota va baixant (es va ofegant).

En aquests casos té mala solució, no convé arribar-hi mai. En tot cas es pot provar de tallar la punta de la inxa, així obtindrem una canyeta un poc més dura (aquest fet afectarà la seva afinació, recordi’s que tallant la canyeta la seva afinació puja).

Per aconseguir una canyeta ben afinada possiblement calgui combinar varis dels passos abans descrits, ja que, si s’ha d’obrir la inxa la sonoritat baixarà, doncs en aquest cas s’haurà de ficar la canyeta un poc més dins el grall. Si la canyeta està massa badada i perd molt d’aire, s’haurà de tancar, en aquest cas pujarà la seva afinació i s’haurà de treure un poc de dins el grall, etc.

No hi ha cap mètode o mesura millor que l’altre. No hi ha cap secret que ens reveli d’una manera exacta i fiable com afinar una canyeta. Ni més aviat, ni més bé. Només l’experiència que es pugui aconseguir manipulant (sense por) les canyetes farà que aquesta feina sigui més exacta i més profitosa.