| |
 |
|
Hi ha vàries maneres de fer una bruma de canya. I siguin del tipus que siguin, hi ha brumes millors o pitjors. No obstant, el que importa és que s’adaptin a la trompa i que, a ser possible, no es tanquin massa J.
Al llarg d’aquest curs veurem com fer un determinat tipus de bruma de canya, sense entrar a valorar els altres tipus diferents que existeixen avui en dia. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Els materials que es necessiten són:
- 1 canyeta
- 1 ganivet ben esmolat
- 1 mesurador mil·limètric
- 1 paper de vidre que sigui fi
- 1 llima rodona i prima
- 1 fil resistent
- 1 estisores (opcional)
- 1 un poquet de cera o de lacre (opcional) |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
En aquest curset emprarem una canyeta de 8 mm de diàmetre. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Igual que pot variar el diàmetre del tub de la trompa, també pot variar la profunditat del forat del braguer de la xeremia a on anirà allotjada la bruma.
La seva llargària es veurà condicionada per la profunditat d'aquest forat.
Com a punt de referència es pot dir que:
- Per a brumes en DO s’aconsella una llargària de entre 11 cm i 11,50 cm.
- Per a brumes en DO# entre 9,50 cm i 10,00 cm.
No obstant, la tonalitat finalment serà imposada per la llargària i el diàmetre de la trompa. Allargant la trompa s’aconsegueix que una bruma feta per a DO# soni en DO. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Es comença pelant la canya, que quedi ben neta i polida.
S’ha de procurar no polir massa la diferència de gruixa entre el nus i el tronc de la canya.
Que quedi net, però que es noti la gruixa de l’inici del nus. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Es talla la canya segons les mesures de llargària abans descrites. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
És important llimar la canya per dedins.
Emprant una petita llima rodona, es procurarà que el seu interior quedi ben net i sense estries. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Un cop tenim el tub a punt de començar a fer-li feina, anirem a comprovar la seva curvatura.
Sembla que els tubs de canya són rectes, però normalment solen tenir una mica de corba, fent el que s’anomena la “panxa” i l’”esquena”. La “panxa” es sol diferenciar perquè és a on hi ha el “cor” del nus.
A partir d’aquí farem feina damunt l’esquena de la canya. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
El següent pas és marcar el començament de la llengua de la bruma, que serà l’encarregada de vibrar al pas de l’aire aconseguint així el so característic de la trompa.
Des del peu del tub (la part contrària al nus) es medeixen els centímetres per a saber a on s’ha de fer el tall del inici de la llengua:
- Brumes en DO#: a uns 3 cm de distància.
- Brumes en DO: a uns 4,50 cm.
Fer un tall en sentit transversal d’uns 7 o 8 mm. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Un cop marcat el començament de la llengua farem aquest tall un poc més ample, com una petita mossa, a fi de poder-hi introduir el tall del ganivet fins arribar a l’ànima del tub.
És important tenir en compte que la llargària de la llengua afectarà la tonalitat i la sonoritat de la bruma.
La freqüència de la bruma depèn sobretot de la longitud de la llengua (com més llarga, més baixa freqüència) i de la seva finor (com més fina, más baixa freqüència). |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
La part més delicada de tot el procés és el moment en que s’introdueix el tall del ganivet cap a dins la canya a fi de començar a fer la llengua.
S’ha de fer amb delicadesa, però amb fermesa, procurant tenir la canya ben controlada amb la mà.
Introduir el tall del ganivet fins al fons de la petita mossa feta i començar a fer un tall d’uns 8 mm d’amplitud en sentit de la mossa cap al nus. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
El tall ha de ser el més net (i recte) possible i no s’han de fer esquerdes als costats de la llengua.
En cas contrari és molt probable que la bruma no sigui bona.
Fer el tall sense arribar al nus, quedar-se a una distància d’1 cm aproximadament.
A partir d’aquest punt, més bé o més malament, la bruma ja hauria de sonar encara que no estigui acabada. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
A fi d’aconseguir que la bruma vibri més fàcilment s’ha de raspar l’esquena de la llengua.
Aquest procés es comença raspant el vidre de la canya amb el tall del ganivet.
Anar amb molt de compte de no raspar els costats de la llengua i procurar que conservin tot el vidre, ja que aquests seran els nervis que li donaran força a la llengua i qualitat a la vibració. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Un cop estigui el vidre ben raspat seguir el procés utilitzant el paper de vidre (que sigui fi).
El moviment ha de ser en direcció del nus cap al començament de la llengua procurant raspar un poc més lluny de la mossa inicial.
No hi ha mesures per determinar la profunditat de la raspadura, serà l’experiència i el sentit comú que ho determinarà. En tot cas, al principi, es pot anar provant la sonoritat de la bruma per saber si ja n’hi ha prou de raspar. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Per evitar que el tall de la llengua es pugui esqueixar, s’hi ha de fer un nus de fil allà on acaba, o sigui, vora el nus de la canya.
Aquest nus també serveix per reforçar-la durant el procés d’estirament de la seva obertura (aquest procés es veurà més endavant).
Amb un fil prim i resistent es fa la forma d’un petit llaç (una forma de “ela”), d’aproximadament 2 cm de llarg, recolzant-lo damunt la panxa de la canya i en direcció del nus de la canya de cap a la llengua.
Un cap del fil ha de tenir devers mig pam, l’altre s’ha de procurar que tengui uns 2 pams (més o menys). |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Seguidament, amb el cap del fil més llarg, començar a voltejar la canya a fi que el llaç quedi part davall de les voltes (procurar que una bona part del llaç encara quedi visible).
Procurar mantenir una pressió ben forta mentre es volteja.
L’amplitud d’aquesta voltada pot ser d’uns 5 mm aproximadament (un poc al vostre criteri).
Per acabar les voltes, el cap del fil en que s’ha estat voltant s’ha de ficar per dins del llaç inicial. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Estirar ben fort el cap del fil més curt (si cal, emprar uns alicates), de tal manera que el llaç (amb el cap del fil més llarg a dintre) s’ha de ficar per davall les voltes. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Tallar els dos caps del fil a fi de que no facin nosa. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Per poder aconseguir que la bruma s’adapti millor a la trompa s’ha de rebaixar una mica la seva gruixa a la zona del peu (el forat, la part contrària al nus).
Es tracta de llevar el vidre de la canya, començant el tall des de la meitat de la distància que hi ha entre la mossa i el peu de la bruma.
I en aquesta mateixa direcció, anar fent una incisió amb el ganivet procurant ficar el tall cap a dins la canya a fi d’aconseguir rebaixar-la d’una forma progressiva fins arribar al peu, on hi ha el forat.
Fer-ho així a tot el voltant de la canya. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Un cop rebaixada tota aquesta zona del peu, polir-la amb paper de vidre fi. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
A vegades la canya pot tenir algun petit forat a la paret del nus i això farà que per allà s’hi perdi aire.
Per evitar-ho és aconsellable posar-hi unes gotes de lacre, de cera o algun tipus de material aferradís per tapar el forat.
Hi ha constructors que n’hi posen només com a mesura preventiva. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Un cop acabada la bruma i llesta per posar-la dins la trompa és aconsellable estirar-li un poc la llengua, això farà que vibri millor i facilitarà el pas de l’aire.
Anar amb compte de no abusar estirant, si s’obri massa hi passarà massa aire i la bruma s’haurà fet mal bé.
Es tracta de pegar-li petites estiradetes amollant-la de cop. Repetir aquesta acció les vegades que facin falta (l’experiència dirà quants de cops s’ha de repetir aquest pas) i anar provant el seu so. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Un cop encaixada la bruma dins la trompa, és molt important evitar que l’aire s’escapi pels seus costats.
S’ha de procurar que la bruma encaixi perfectament dins el forat de la trompa, en cas contrari posar-li una mica de “teflon” o de material que pugui tapar bé el pas de l’aire (antigament s’hi posava estopa). |
|
| |
|
|
|
|
| |
|
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
Bàsicament hi ha dos tipus de brumes de canya:
- Una “mira cap a baix”, o sigui que té la llengua en direcció cap al forat de la canya. |
|
| |
|
|
|
|
| |
 |
|
- L’altra “mira cap a munt”, o sigui, que té la llengua en direcció cap al nus de la canya. |
|
| |
|
|
|
|
| |
No sembla que hi hagi massa diferència sonora entre una i l’altra, encara que hi ha xeremiers que es decanten més per un tipus determinat de bruma.
El fet que es tengui la llengua mirant cap al peu (forat) fa que sigui més difícil esqueixar-la amb la manipulació.
N’hi ha que opinen que la llengua mirant cap al nus fa que vibri amb més facilitat. Antigament aquest era el tipus més habitual de bruma ja que la seva fabricació era més senzilla, bastava fer-li un tall al tub procurant que la llengua tingués una llargària adequada. |
|
| |
|
|
|
|
| |
- Si vols comprar canyes per fer brumes: http://www.medir.cat/
Medir, S.L. Paratge Balitrà s/n Apartat 108 17230 Palamós (Girona) Tel. 34 972 318 119 |
|
