inxes canya afinació    
brumes canya manteniment brumes plàstic  
fustes fermar el sac    
 
 
  fustes  
   
     
  El meu més sincer agraïment a Pep Manel Ordóñez (luthier d'inxes per a la xeremia) i a Joan Marroig "Piu" (luthier, mestre artesà de xeremies i flabiols) per l’aportació dels seus coneixements.  
     
 

Crec que, abans de tot, convé deixar clar que aquest article no té pretensions de ser una “bíblia” de les fustes que es solem emprar per a fer xeremies i flabiols. L’única i modesta pretensió és la d’aportar un poc de coneixement, un tant subjectiu i desinteressat, sobre aquest element tan bàsic per a la fabricació de les xeremies i els flabiols.

Si algú hi té algun interès en aportar-hi nous coneixements, o a fer-hi alguna rectificació sobre el que hi ha escrit, amb l’ànim d’enriquir un poc més el que sabem sobre les fustes, li agrairia que m’ho enviés per e-mail.

 
     
   
   
 

La fusta per a construir una xeremia ha de tenir unes característiques especials: permetre un acabat quasi perfecte, que no es crivelli, que amb la humitat no s'infli gaire, que permeti un bon poliment, i que transmeti bé el so. No hi ha gaire fustes que compleixin aquestes característiques.

La cultura popular mallorquina diu que, perquè la fusta sigui bona i no es faci malbé, l'arbre s'ha de tallar en lluna vella de febrer (si és de fulla caduca) o en lluna nova de febrer (si és de fulla perenne).

Per a la construcció de flabiols i xeremies es poden utilitzar múltiples tipus de fusta però aquí hi ha un resum de les més comuns, diferenciant si l’abre d’origen es troba o no a Mallorca.

 
     
 

 Arbres que es poden trobar a l’illa:

 
     
 

La fusta dels arbres que tenim a Mallorca, alguns fins i tot abundants, té l’inconvenient que, normalment, no es troba dins dels magatzems de fusta, essent el propi luthier el que s’ha de preocupar de cercar-la.

Aquest és un dels motius pel que no sempre s’utilitzi la fusta mallorquina per a fer xeremies o flabiols.

Encara que de tant en tant l’atzar o la casualitat juguen al seu favor i fan que a vegades arribin trossos de bona fusta a les seves mans.

 
         
   

- El Boix (Buxus balearicus)

Planta abans molt abundant a les muntanyes de l’illa, actualment està en recessió però encara es pot trobar per la Serra de Tramuntana. Aquest arbust, de fusta blanquinosa, a l’illa actualment està protegit i per fer xeremies es sol utilitzar boix portat de fora de l’illa.

A causa de la dificultat que sempre hi ha hagut per a trobar-ne no hi ha tradició de fer-ne xeremies, encara que té un bon comportament per aconseguir gralls de bona acústica.

És una fusta molt apreciada a Astúries i a Galícia.

 
         
   

- El Ginjoler (Zizyphus vulgaris)

Arbre de fruit molt apreciat i per tant avui en dia és fàcil de trobar dins les àrees cultivades.

Es poden fer xeremies senceres fetes d’aquesta fusta. En concret els gralls fets d’aquesta fusta tenen un so potent,  brillant i ric en harmònics. A causa d'aquestes qualitats també s’hi solen fer flabiols.

El fet que el ginjoler sigui apreciat al camp mallorquí és degut, amés, per l’aprofitament del seus fruits, perquè abans s’utilitzava dins els olivars per a protegir-los de la mosca de l’oliva (Bactrocera oleae). Es solia posar un ginjoler entre un grup d’oliveres, sembla que aquest insecte preferia els gínjols a l’oliva, o bé, n’era un repel·lent (aquest punt no l’he pogut aclarir).

 
         
   

- L'Ametler (Prunus dulcis)

Actualment és uns dels arbres més presents dins el camp mallorquí.

La abundància d’aquesta fusta ha fet que sigui uns dels elements més utilitzats per a fer xeremies i flabiols. La dificultat que es troba el luthier utilitzant-la és que té moltes vetes internes i això fa que es tudi molta de fusta i s’hagin de tirar peces quasi acabades. Amés es trenca fàcilment durant el tornejat.

De timbre més dolç i sec que el ginjoler dóna un bon equilibri dels harmònics.

 
         
   

- El Cirerer (Prunus avium)

Arbre molt conegut i familiar a dins tota l’illa. Tot i aquest fet, no és fàcil trobar-ne bona fusta. Abans abundaven els cirerers de muntanya, de tronc fort i gruixut que donaven una fusta d’excel·lent qualitat. Actualment s’utilitza fusta portada des de França o des de Amèrica, aquesta és una fusta molt porosa i dóna un so més dolç i fluix.

La seva millor qualitat és el seu poc pes, per aquest motiu es sol emprar, sobretot, per a fer el braguer i les trompes de la xeremia. Així s’aconsegueix unes xeremies lleugeres i per tant fàcils de portar.

No es sol emprar per a fer ni gralls ni flabiols.

 
         
   

- L'Albarcoquer (Prunus armeniaca)

Arbre bastant comú dins la foravila mallorquina. És una fusta d’una qualitat molt consemblant a la del ginjoler, però, la dificultat per trobar-ne fa que sigui poc emprada pels luthiers.

 
         
   

- La Servera (Sorbus domestica)

Antany era un arbre abundant per la serra nord, s’apreciava pel seu fruit. Actualment està en franca recessió. No és fàcil de trobar-ne arreu de l’illa.

La seva fusta té unes característiques sonores més dolces que  l’ametler. Degut a la dificultat per trobar-ne no se’n solen fer flabiols.

 
         
   

- L'Ullastre (Olea europea silvestris)

Arbre molt abundant a tota l’illa.

La seva fusta té molta veta i una duresa poc uniforme, això comporta bastanta dificultat a l’hora de treballar-la, per aquest motiu es poc utilitzada a Mallorca per a la confecció de xeremies i flabiols, en canvia Catalunya és molt apreciada per fabricar-ne xeremies, tarotes i gralles.

De fusta molt dura i bon comportament sonor.

 
         
   

- El Lledoner (Celtis australis L.)

Arbre fàcil de trobar arreu de l’illa. La seva fusta s’utilitza, en forma de post prima o tauler, per a fer els tamborets. El seu pot pes i la seva mal·leabilitat la fan ideal per a la confecció d’aquest instrument.

No s’utilitza per fer ni flabiols ni xeremies.

 
         
   

- Alzina (Quercus ilex)

Arbre abans molt abundant a tota l’illa, encara que avui encara es pot trobar amb facilitat, es troba en recessió.

La seva fusta, per la seva duresa i el seu pes, la fan ideal per a la confecció de la maceta del tamboret.

A Catalunya s’empra per fer-ne flabiols.

 
         
   
         
   

- La Canya (Arundo donax).

S’utilitza per a confeccionar les inxes o canyes del grall i les brumes de les trompes.

Planta molt abundant a les zones humides de l’illa (sobretot a vora els torrents).

Diu la tradició que per a fer canyetes de xeremia el primer que necessitarem és tenir canya tallada de lluna vella de gener, granada, ben seca, gruixada i de bona qualitat. Després s’ha de deixar secar durant un mínim de 2 anys en un lloc sec i ventilat, i a ser possible en posició horitzontal.

Avui en dia es poden comprar canyes amb facilitat (fins i tot  per internet), hi ha cases que només es dediquen a això. No obstant la diferència de qualitats que hi ha entre unes canyes i altres fa que el resultat final sigui molt diferent. Les canyes criades de forma diguem-ne “naturals”, amb el seu corresponent cicle normal de creixement, són més dures (i difícils de treballar pel luthier) i per tant aporten unes característiques molt favorables al so final de la xeremia.

La seva mal·leabilitat fa que, quan està banyada, se li pugui donar la forma més convenient per fer-la sonar.

Un cop seca es torna molt delicada i trencadissa, però aguanta molt bé la forma donada per aconseguir les vibracions necessàries per sonar.

La seva durabilitat depèn de les condicions d’humitat presents a dins el grall i també de l’acidesa de la saliva del xeremier. S'acostuma a canviar cada varis mesos.

 
         
   
         
   Arbres que no es poden trobar a l’illa:  
         
   

- L'Eben (Pithecellobium Ebenopsis)

Aquest arbre, originari de la Índia i de Sri Lanka, té una fusta molt vistosa i que produeix un so potent i agradós.

Es pot emprar per a fer flabiols i gralls (també se’n fan xeremies senceres) encara que es tracta d’una fusta molt vidriosa, delicada i fàcil de trencar durant el tornejat. En conseqüència, si cau, també es pot trancar fàcilment.

Últimament ha estat desplaçada per la fusta del Granadillo.

 
         
   

- El Granadillo (Caesalpinia granadillo)

Aquest arbre es porta des d’Amèrica central. Actualment hi ha una certa mancança d’aquest material debut a la sobreexplotació que hi ha hagut d’aquest arbre. Hi ha zones a on està protegit. Amés, últimament els xinesos també s’han interessat molt per aquest fusta i això ha fet augmentar molt la seva demanda. Tot això fa que hi hagi hagut un fort encariment de preu d’aquesta fusta al mercat.

Fusta molt dura i de molt bona qualitat sonora. Té un so fort, brillant, voluminós i molt ric en harmònics. Aquestes característiques fan que sigui molt apte per a fer tot tipus d’instruments musicals que tenguin com a base la fusta. O sigui, que es pot considerar la millor fusta per a fer flabiols i gralls i per tant, és la més demandada.

El seu color negre profund fa que el resultat final sigui un instrument molt elegant.

Debut a que la seva fusta és molt pesada no és massa habitual trobar-ne xeremies senceres.

 
         
   

- El Cocobolo (Dalbergia retusa)

Arbre importat des de Mesoamèrica. La duresa de la seva fusta resulta bastant adequada per a fer xeremies.

De color vermellós, resulta ser molt vistosa i el so resultant és brillant, fort i ric en harmònics.

 
         
   

- La Bubinga (Guibourtia Sp.)

La fusta de bubinga prové d’Àfrica. Actualment és molt abundant dins el mercat de la fusta. És poc pesada, i d’un comportament sonor molt acceptable.

Molt fibrosa, porosa i de acabat un tant dificultós. Ara bé, el seu poc pes, el seu preu actual i tenint en compte que és molt vistosa fa que sigui un element cada dia més utilitzat per a fer-ne flabiols i xeremies. Les trompes pesen poc i el grall dóna una sonoritat dolça i agradosa.

 
         
  La fusta que s’utilitza per a construir el grall i el flabiol ha de ser especialment dura. Antigament s’utilitzava molt l’Ametller i el Ginjoler. Actualment es sol emprar el Granadillo.  
         
   
webmàster: antoni genovart xeremies i xeremiers a mallorca mallorca 1998 - 2012